M’encanta fumar en aquest llit, és molt còmode. Fumo i fumo, amb gràcia li faig un copet a la cigarreta per treure la cendra que cau suaument a terra. Semblo una puta locomotora treient fum. Hauria de fumar drum, no?. L’Angie m’ho diu, diu que és més sa, no sé, em fa pal haver de liar-los. L’Angie és d’aquelles persones que et diuen que facis coses perquè són més sanes i després ella fa coses molt pitjors. L’espero pacient, recordo el dia que vaig començar a sentir parlar d’ella; seria 5 de setembre, era dilluns. Ho recordo perquè sols feia un any de la mort de la Jannie, exactament un any. Aquell dilluns la gent va començar a parlar de l’Angie, una noia preciosa la qual tothom admirava, deien que entraria a fer interpretació. Doncs be, sincerament, aquella setmana va ser horrorosa, la gent murmurava ‘Vindrà a aquesta escola’, ‘és molt maca’...Els tios ja es plantejaven com se la lligarien i les noies com serien les seves amigues. Jo passava de tots, què pesats que eren, cony. A mi l’Angie me la portava fluixa. El pitjor de tot es que la gent del meu grup també estaven així de pesats. Després d’una setmana, el següent dimarts dia 13 de setembre del 2005 (el número de la mala sort o el de la bona), jo em vaig llevar com sempre, la Sally m’havia preparat l’esmorzar i havia marxat a treballar, com anava justa de temps el vaig ficar a la bossa i au, cap al cole. En arribar allà estaven tots fent corrillo i fumant, vaig deixar la motxilla i vaig seure al terra. Vaig treure el meu tabac, l’encenedor, tots em miraven i de sobte l’Oliver va saltar
- Avui arriba.- Jo amb la cigarreta a la boca, vaig quedar-me quieta mirant-lo intentant encendre-me-la, vaig riure irònicament, me la vaig encendre i vaig guardar l’encenedor dient que no amb el cap, mentre feia la locomotora, per variar. Després d’uns minuts de conversa forçadament desviada per mi, tots es van quedar callats, vaig girar el cap cap on miraven ells, s’apropava amb cara irònica,venia cap a mi, mitja escola l’estava mirant, es va plantar davant meu, jo asseguda, indefensa, ella imponent davant meu, tenia els ulls més macos que mai he vist, verds, brillants, i aquells llavis de cirera, tenia la mirada intensa, mirant-me als ulls, i jo...jo no podia apartar la vista- Teniu foc?.- Teniu, ella va dir; teniu? Teniu és plural, però no apartava la mirada dels meus ulls.
-Sí, té.- Li vaig donar. No va dir gràcies, em va mirar i va somriure, va tornar per on havia vingut.
Aviat em treuré el carnet de cotxe i em compraré un mustang.
Jo la mirava molt quan conduÏa, els seus ullets blaus que miraven cada dos per tres pel retrovisor, irònics, com era ella. Sempre feia bromes al cotxe, li agradava molt conduir, molt, molt. I a mi m’agradava que ella conduís, a la mama també, a tots ens relaxava la seva manera de conduir, suau. Quan feia aquelles bromes s’apressava en mirar pel retrovisor per que riguéssim i per veure quines cares fèiem, i jo li mirava els ulls, amb aquell tros de cabell ros que li creuava la mirada i que se l’apartava amb un minuciós moviment de cap. Era fantàstica i jo l’admirava. I a més com teníem la mateixa malaltia era per mi un model de fortalesa idoni. Sempre deia que si anàvem a comprar havíem d’anar plegats, així descobríem que ens agradava a cada moment, perquè deia ‘que les persones canviem de gustos sovint, Connie, si anem plegats acertarem en què comprar’.
Jo sé que li feia mal la ferida de guerra, a la mama li agradava molt tocàrse-la, però a mi em feia fàstic, o més que fàstic, por. Sé que li feia mal, molt de mal més enllà de la pell endins. I jo també sé que li feia mal el fet d’haver-se separat un cop de la mama, i sempre la trucava molt, es trucaven, i quan es veien revivien l’espurna de temps passats, i jo sé que en el fons els hi va anar be aquella separació, per mi no, però per elles si.
És clar que els hi va afectar la separació, sobretot a l’Angie, després d’allò va com perdre l’esperança de ser eternament jove i fer el que li sortís de la figa. A tots ens va afectar, jo vaig caure en l’anorèxia de nou, a vegades penso que si que acabem com els nostres pares, o les nostres mares i així, famosa, anorèxica, cantant, depressiva, així sóc jo, una barreja d’aquestes dues i a vegades no entenc perquè m’hi he d’assemblar tant, em rebenta.
-Com s’hi assembla a mi, oi?- Deia l’Ana ficant-se al llit.
-Qui?- Contestava l’Angie amb el llibre entre les mans.
-La Chleo.
-Ah sí.- Deia sense prestar gaire importància, llegint.
-Angie..-La va tallar.
-5 minuts.
-Vale, però té la teva serietat, oi?
-Ahà.
-Vale borde, bona nit.
-Bona nit.
Mira com la mira mentre dorm, la mama és així, fa les coses bones quan els demés no la veuen. Amb mi no, sóc el primer, i amb mi és com si anés a un altre món, no vull fer-me el superior vers els meus germans, però sé que és diferent. L’Ana també ho fa amb la Chleo i la Gisela, són les nenetes d’ella. Crec que l’únic que era de les dues, era l’Ollie i per desgràcia...Bueno no sé. Mira, ara passo per davant de l’habitació, allò les va canviar per sempre en especial a l’Angie que li va morir entre els braços, joder ja se m’ha fet el nus a la gola, hi penso i no ho puc evitar.
La Connie encara amb l’uniforme s’asseia a la cadira de la cuina.
-Mami anem a comprar?
-Sí clar, un moment.-Deia l’Angelina des de l’escala.-Ollie marxem.- Ell es trobava al despatx amb l’ordinador.
-Vale mama.- Ella va anar fins allà.- Escolta’m que marxem.-Ell la va mirar i va riure.
-Ja m’ho has dit...
-Ja... t’estimo.-Li va dir agafant-lo pel cap.
-I jo mama, però te’n vas a comprar, no de viatge.
Li va fer un petó, un sentiment horrorós la envaïa. Van arribar al supermercat.
-Connie ves a agafar un carro carinyo.
-Vale.
Uns minuts després l’Angelina es va començar a marejar i un dolor insuportable li punxava la matriu.
-Mami estàs be?
-No, marxem Connie.
-Vale.
-Et quedaràs a casa de la Kaila d’acord?
-No mami jo vaig amb tu.-Tot era com una suau intuïció.
-No Connie, no pots venir.
-Que sí, que sí!
-Que no!- Va cridar L’Angelina ficant-la al cotxe. La Connie mirava per la finestra, ella ho sabia, les dues ho sabien. Va baixar plorant del cotxe, mirava a la seva mare amb la pena més gran del món reflexada als seus ulls, reflexada en aquells udols, sabent que encara ploraria més quan la mort truqués de nou a la porta de les seves vides. L’Angelina va arribar a casa, de pressa, va entrar, La Judy cordada, el John inconscient.
-Ollie! Ollie amor meu on ets?.- Deia desesperada pujant les escales. Una veueta suau venia del despatx.- Mami...- Allà estava L’Ollie aguantant-se la ferida amb una mà i amb l’altre alçant-se del terra cap amunt.
-No et moguis vida, ja vaig, ja vaig, així, molt bé, tranquil.- Feia L’Angelina agafant-lo.
-Mama tranquil·la de veritat, mira l’home que ha entrat era ros, tenia els ulls verds i una barba com si fos de tres o quatre dies.
-No parlis amor, tranquil.
-Estic tranquil mami, si ja està, si ja està.-Se li tancàven els ulls.- Si ja...està.-
Recordo la mama aquell dia, quan va arribar a casa i va veure l’Angelina amb el nen entre els braços, jo no sabia que fer. No sabia si marxar...o què, acabava d’arribar de ballet, aquell dia havia tornat amb la Gisela perquè havíem fet classe juntes. No sé... va ser molt dur, molt. La mama els mirava i pensaria, què és això? L’Angelina cridava molt amb l’Ollie entre els braços, i a mi se’m distorsionava el soroll, la Chleo s’enduia les mans a la boca i jo mirava, només podia mirar. Això de que se’m distorsioni el soroll em passa sovint, bueno més que res en les situacions estressants, sempre m’ha passat, com el dia en el què la mama se n’anava a la guerra.
Fa tres dies que som aqui tancats a la tenda, no puc escriure a casa, no puc ajudar a ningú d’aqui fora.Tinc depressió, el sargent m’ha perdut les pastilles, m’és igual. Va ser fa tres dies quan se’m va trencar la vida, cap a les 4 de la tarda, seria. Anàvem per un dels boscos de Zagros, portàvem elevada la bandera blanca-No som soldats! Som milicians!.- Cridàvem, jo fins i tot en àrab, per si m’entenien, tot i així continuàven disparant. Disparàven a tota criatura al seu pas, també a civils propis. I allà, en aquell moment, entre trets, fang, pluja, la vaig sentir plorar- Pareu!- vaig dir. Allà estava, petitona, a sobre del seu pare, i allà se’m va trencar la vida. Ell tenia el cap rebentat i debia portar allà un parell de dies, estava ple d’insectes i la olor era horrorosa però ella seguia allà, a sobre d’ell intentant calmar la seva pena, intentant consolar-se amb el seu pare mort. Em vaig apropar a ella li vaig oferir la meva mà, va deixar de plorar, em mirava fixament als ulls, ha estat la mirada més intensa que m’han fet mai. Estava mullada, necessitava tapar-la, tossia molt- Porteu una manta, un drap! Alguna cosa, ràpit!- Però tots havíen avançat, només en Jean estava al meu costat amb la gran bandera Americana- Dónamela!- Li vaig prendre i en Kyle que acabava d’arribar va dir -Però què fas? És la bandera d’Amèrica!.
-Calla imbècil, hem de treure la nena d’aqui com sigui!- I allà la portava, entre els meus braços, embolicada en una bandera d’un país que en comptes d’ajudar a aturar el què havia matat el seu pare, ho estava agreujant.
-Venen cap aqui!- Cridava en Tom. Avançàven de pressa i cada cop disparàven més, per què contra nosaltres? S’estava fent de nit, la nena plorava, debia tenir fred, por i gana. Ja estàvem arribant al campament base quan els trets, de sobte, van parar.- Han parat?.- Vaig preguntar.- No, no, no! Correu! És una estratègia!- Va cridar en Philip. Jo no ho entenia, no els veia, i la nena, i jo em vaig posar a correr, i la meva nena, i van començar a disparar, i jo la protegia, i cap bala ens donava, i jo corria, i una bala...una puta bala la va atravessar, i joder...perquè no a mi? M’eren igual els trets, les armes, em vaig desplomar enmig de la pluja i el fang, i la meva nena i la sang...I aqui sóc ara, la guerra, la meravellosa guerra.
Un día d’aquests m’apuntaré a fer algo al servei militar, tinc moltes ganes. Anar a ajudar, no sé, i a combatre si cal. L’Angie no ho sap, si s’entera em mata.Avui m’he anat a apuntar a l’autoescola, tinc moltes ganes d’aquell mustang i de poder anar a la platja amb ell, i que tothom em miri.Ahir l ‘Angelina em va dir que vol tenir molts fills, i que li agradaria començar ja, jo li he dit que ho trobo una bojeria, i ella m’ha dit que què més don si total, les dues estem pirades. A mi em sembla bé, ara, sols que haurem de comprar una casa més gran i jo hauria de començar a treballar en alguna pel·lícula viam si guanyo més diners. El crack està bé, però clar és un bar, i treballar tota la vida de nit per no cobrar gaire, doncs no em mola.Ella vol adoptar, a mi m’agradaria quedar-me embarassada, si tinc una nena es dirà Chleopatra, la primera dona que va dirigir un imperi, o Dorothy, m’encanta Dorothy, com la de Mago de Oz, un pel·lícula fantàstica.
Dintre d’una estona aniré a encerar la tabla, em passaré per l’escola a recollir el títol i aniré a treballar al crack. Suposo que després em vindrà a veure l’Angie, com aquell dia... el segon dia de coneixe’ns. Jo estava al bar treballant, era per la tarda, els preus havien pujat i feia molta calor, no hi havia gaire gent; el senyor Collins per variar i un parell de persones més, la Sally netejava les taules i jo anava eixugant els gots, vaig mirar per la finestra i allà venia, somrient, desinhibida, amb un chupa-chups va entrar amb una vehemència increible, es va recolzar a la barra i jo vaig fer com si res, com si fos una més.
-Què et poso, guapa.
-Mmm...sí, em poses molt.- No sabia què dir, vaig somriure i vaig baixar la mirada.
-Què vols per beure, va, que et convido.
-Em convides? Guai, perquè no portava diners.
-Ah, era un estràtegia perquè et convidés llavors, no?
-No pas, venia a veure’t, anava passejant i t’he vist i he pensat; mira-la que bona que està i he entrat a veure’t.- Cada cop estava més sorpresa així que sense pensar-m’ho dos cops la vaig besar...Va ser increible, de veritat, aquells llavis se’m feien eterns, se’m fonien. Les 4 persones que hi havien al bar ens miràven; la Sally de pressa va marxar cap a dins, la parella somreia i el senyor Collins anava dient que sí amb el cap, de sobte va dir- Feu bona parella noies, aviat us veurem passejant juntes.- L’Angelina va apartar la cara avergonyida.- Tens molta feina?.- Va preguntar, jo vaig mirar a la Sally - No ho sé Angie, no crec que pugui marxar...-Au ves lliure, aqui a les 9, em sents?- Va cridar la Sally des de dins.
Ja és aqui, acava de picar, me’n vaig a encerar la tabla.
Per què? Aturdida em llevo, per què? Miro per la finestra i no veig res... per què? Per què cony has marxat, Jannie? Ahir jo no sé...no em miris així, Sally. No puc creure que estigui morta, perquè jo... joder, saps? La vull veure, vull dir-li que l’estimo. Ahir va ser? Ahir, sí...no se quantes hores porto dormint, merda! Ahir no, mentida, abans d’ahir va ser. Jo, ja saps, anàvem a fer surf i les dues vam pujar en aquella tabla, i no ho vaig entendre perquè crec que em va dir que m’estimava molt i què si...joder, que si volia que estiguèssim juntes, i allà, jo no sé, la ona va venir, i ens va empènyer, crec. I després deien que estava morta.
-Ana.
Què deu voler aquest ara.
-Què.
-Tens depressió.
-I?
-Deixa’m acabar, veurem com avança d’acord? Perquè has tingut una mica de paranoia, potser tinguis algun trastorn, com un trastorn bipolar.
Què cony m’està dient, jo no l’entenc.
-I què vol dir això?
Mentre l’aguantava amb els braços li acaronava la cara, tremolava potser només com aquell cop...molts anys enrere. Blanca, amb les mans pelades, les ojeras marcades de dos dies sense dormir, nerviosa, plorava.
-Dona’m la bossa, vull vomitar.-Va dir amb la mirada perduda.
La sala d’espera era tota blanca, eren les 11 del matí i la poca gent que hi havia intentava evitar seure prop d’ella, ‘no está be’debien pensar la majoria. L’Angelina l’aguantava amb paciència, ben vestida, anés on anés sempre arrosegava la seva infinita elegància, l’Ana en canvi portava uns texans i una suadera ample, la primera cosa que li havia pogut posar l’Angelina, és clar. Cada cop tremolava més i gemegava, ella no volia estar pas allá.
-Tranquil·la Ana, aviat passa.-Deia L’Angie.
La porta de la consulta es va obrir enèrgicament, d’allà sortia la Joelle de pressa.
-Ana reina.-S’ajupia- Que ha passat? Bueno tranquil·la, passeu, passeu.
Van entrar, tot i que l’Ana es resistia, pero la Joelle la va agafar amb força i la va asseure a la camilla, l’Ana desesperada la pegava.
-Ana, si continues així t’haurem de cordar.- Li va dir la Joelle.
-Que no, que no, ahaaa!- Gemegava l’Ana.
-A passat res en concret Angelina?
-Vam discutir dissabte.
-Ja entenc...sobre el treball?.-L’Angelina vacil·lava.
-...Sí.
-Bueno, ara li posarem un calmant, així no podem parlar amb ella.No s’ha volgut prendre les pastilles aquest matí? O sí...
-No, bueno, en principi no ha volgut, pero després se n’ha pres 5 de cop.
-Una altre discussió?
-Sí...-L’Angelina va arrencar a plorar.
-Tranquil·la Angie, saps que no és culpa teva.
-Ja, ja...
No se sap, mai, què és el que pot ocultar una persona al seu interior, mai. No pots entrar al cap d’algú i mirar com si d’una visita es tractés. A vegades no pots ni tan sols saber què és el que t’ocultes a tu mateix, és evident, està ocult. Fa por, la ment fa por, és un misteri inexplicable per mi, un dia be, l’altre ja no, fins i tot ho podriem definir en segons i les seves mil·lèsimes, perquè en una mil·lèssima de segon pots acabar d’escriure una novel·la, pots trencar-te la vida, o la d’algú altre, pots de sobte ser feliç o pensar que vols morir. Una mil·lèsima de segon mirant al cel pot ser la mateixa mil·lèssima de segon on veus que la sang va caient canell avall. Però la gent comuna això, visiblement, no ho té en compte, per això suposo que la gent oculta coses, les seves pròpies mil·lèssimes i es llençen a l’exterior amb una màscara de rutina i família. Són les 4 del matí i potser em sento sola en aquesta cadira, la vida s’em fa vella per moments, pesada i cansada de tantes mil·lèssimes, segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys, dècades, vintenes...Sola, sola amb mi i el meu interior, perquè l’ésser humà busca la sociabilitat per simple por al seu propi interior, som tan imperfectes, tan estúpids i simples. Sola jo en aquest món que gira i tomba, i les mil·lèssimes et canvien la vida i mai sabràs què passarà demà. Sola jo amb aquesta veu que pensa i escriu, sola jo amb la meva ment i ànima. Estic cansada d’aquest periode de la meva vida, així tot com igual. Sempre he odiat la rutina i l’Angie m’ha dit que la meva vida no ho ha estat mai pas de rutinària, però coi, sóc jo la que ho sent així. Estic farta de que em diguin et sents així, has de fer això, potser et passa això, molt farta, vull que em deixin sola amb mi mateixa que ja seré prou lliure com per saber què és el què més em convé.Cansada de portar aquesta ànima ferida, tant ferida. Però bé, espero que demà sigui un altre dia on em senti més humana i amb una màscara rutinària i familiar.
Feia temps que l’Ana no la veia ballar així, sota la música de l’estiu de 2009 (Ayo technology), la llum semblava ser vermella, els nens dormien i podia beure tranquila, i aquells moviments de l’Angelina, la feien anar cap a ella amb el cubata a la mà, fent una passada a cada acord de guitarra, i l’Angelina no la mirava, però sabia que venia per darrera, sempre havia tingut aquella magnífica intuició. Van ballar, van ballar molt, van sortir amb els amics, es van estirar a la gespa, es van mullar amb els aspersors, les mirades corrien com cada gota d’aigua, la música encara sonava al cap de l’Ana tot i que ja no eren al pub. Podia posar-se a tocar en qualsevol moment, que alguna cançó sortiria, segur que d’amor. L’Angelina es va acostar a l’Ana ‘aquesta nit m’he posat nerviosa cada cop que et mirava, com quan no et coneixia...’.L’Ana se la va mirar i va somriure, ‘És que encara no em coneixes’.
- Saps Angie? Tu ets la reina d’Àfrica i jo sóc la reina de la Fox.
- Com?
- Que sí, que he comprat la Fox!
- Què dius Ana.-Va riure l’Angelina.
- No t’ho creus?
- En sèrio?
- Clar, de què em serveix tants anys de carrera cinematogràfica si no és per comprar el tercer motor d’Àmerica.
- Hahahaha, el segon, potser.
- No et sembla malament?
- Home, no sé... però m’ho hauries d’haver comentat abans.
- Ja bueno és una d’aquelles oportunitats que pillo al vol.
- És una d’aquelles que pilles amb la hipotímia.
- És possible.
- Podràs amb això? O t’arrepentiràs després.
- Tinc 57 anys, no hi ha un després.
- T’arrpentiràs o no, Ana, no em canviis de tema.
- Uh, pues no sé...potser sí, de moment no m’he arrepentit del video de ‘Charlie the Unicorn’.
- No, ni crec que ho facis, la veritat...
- Veus què bé? Tampoc m’arrepentiré d’haver comprat la Fox, que fort, l’he comprada eh, com es nota que tenim diners.
- Sí però en el teu estat no et convé gastar-los així.
- Ai Angie, ja començem, tenim milions de dòlars morint-se de riure al compte corrent, de quan en quan algun capritxet...
- Comprar una companyia de cine no és un capritxet, és una bojeria.
- M’estàs dient que estic boja?
- No, no, no, ho sento, és l’expressió, però Ana enten-me...
- Ah bueno, si és per això et perdono, vale?
- Vale...però crec que és hora de que et prenguis les pastilles.
- No, no, no, no! Angie només deixa’m una estoneta més així, només una miqueta que se m’ha acudit una miqueta de guió i algunes notes per la guitarra, siusplau!
- Tens una hora i mitja.
- Gràcies! T’estimo molt!
El meu nen és mort. El meu petit ha mort. Fa dos dies, tres hores, i 25 minuts, que el meu reietó és mort. El meu príncep, fruït de les meves entranyes, ha mort. La meva petita criatura, allò que vam tenir i amb tanta cura vam criar, el meu bolet d’ulls verds, el meu primer fill varó que va sortir de mi, se l’han endut. El meu àngel de la pau, l’han derribat. Han mort la meva ànima, han mort la meva matriu i el meu cor. Han mort la seva rialla, la seva infantesa, part de la seva adolescència, han mort els seus valors, les seves idees i pensaments, han mort els seus ulls, les seves mans, han mort les seves ungles mossegades, els seus peus, la seva pell blanca...Han mort la seva ànima. Fa dos dies, tres hores i 29 minuts que han mort el meu fill, el nostre fill, era un germà magnífic, un amic fantàstic, una persona increíble...Han esborrat d’aquest absurd món la seva existència. No hi és. No hi és la meva criatura. On és? Joder...on cony es el meu nen.
viernes, 22 de mayo de 2009
lunes, 18 de mayo de 2009
Plasmar en tinta.
Des de ben petita, jo
he tingut consciència
de vida i de mort.
Mirava amb atenció
jugava amb sabó,
creava colònies i perfums
amb flors i alcohol.
Des de ben petita, jo
sóc valenta,
encara que tingui molta por.
Tenia molta imaginació
amb aigua jugava.
No parava fins trobar
allò que buscava,
un cop ho tenia
mirava i mirava.
Inspeccionava, escrivia
i comparava.
Des de ben petita, jo,
neneta d'ulls foscos
i cabell arrinxolat,
sóc simpàtica,
alegre, expansiva,
un no parar.
Jugava a guerra,
jugava a pau,
jugava a que plovia,
jugava sola,
jugava en companyia.
I era feliç, jo.
M'alegrava el nadal,
sempre m'amagàven els papas
el regal més preciat,
i jo el buscava i el buscava
i quan el trobava vinga a jugar.
Des de ben petita, jo
he tingut consciència
de vida i de mort.
Plasmava les meves inquietuds
en paper.
Jo volia perdurar,
volia ser heroina de lletres,
guerrera de vida,
salvadora de mort.
Jo des de petita sabia
que un dia marxaria
així que escrivia i escrivia,
si un joc m'agradava molt
anava a plasmar-ho en tinta.
A vegades el compartia
i tot era més màgic,
quan ell venia
quan jo anava,
cinc-centes històries
recorregueren
la nostra ment,
i l'hort,
i el bosc,
i nosaltres,
i ell,
i jo.
Després va arribar ella,
i la imaginació desbordada
continuà,
aqui i allà.
Aquest sentiment
de plasmar-ho tot en tinta,
imaginar histories
i tenir-les escrites.
Plasmar la meva vida,
com vaig començar,
com pot acabar.
Des de ben petita, jo
he tingut consciència
de vida i de mort.
He sabut què és la mort
i les seves conseqüències.
Jo visc, i mentre visqui
escriuré;
com vaig començar
o com acabaré.
he tingut consciència
de vida i de mort.
Mirava amb atenció
jugava amb sabó,
creava colònies i perfums
amb flors i alcohol.
Des de ben petita, jo
sóc valenta,
encara que tingui molta por.
Tenia molta imaginació
amb aigua jugava.
No parava fins trobar
allò que buscava,
un cop ho tenia
mirava i mirava.
Inspeccionava, escrivia
i comparava.
Des de ben petita, jo,
neneta d'ulls foscos
i cabell arrinxolat,
sóc simpàtica,
alegre, expansiva,
un no parar.
Jugava a guerra,
jugava a pau,
jugava a que plovia,
jugava sola,
jugava en companyia.
I era feliç, jo.
M'alegrava el nadal,
sempre m'amagàven els papas
el regal més preciat,
i jo el buscava i el buscava
i quan el trobava vinga a jugar.
Des de ben petita, jo
he tingut consciència
de vida i de mort.
Plasmava les meves inquietuds
en paper.
Jo volia perdurar,
volia ser heroina de lletres,
guerrera de vida,
salvadora de mort.
Jo des de petita sabia
que un dia marxaria
així que escrivia i escrivia,
si un joc m'agradava molt
anava a plasmar-ho en tinta.
A vegades el compartia
i tot era més màgic,
quan ell venia
quan jo anava,
cinc-centes històries
recorregueren
la nostra ment,
i l'hort,
i el bosc,
i nosaltres,
i ell,
i jo.
Després va arribar ella,
i la imaginació desbordada
continuà,
aqui i allà.
Aquest sentiment
de plasmar-ho tot en tinta,
imaginar histories
i tenir-les escrites.
Plasmar la meva vida,
com vaig començar,
com pot acabar.
Des de ben petita, jo
he tingut consciència
de vida i de mort.
He sabut què és la mort
i les seves conseqüències.
Jo visc, i mentre visqui
escriuré;
com vaig començar
o com acabaré.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)